Sóc de les que creu que l’anarquisme i/o les idees i pràctiques llibertàries han d’estar a l’abast de tothom. No entraré de ple a justificar això, crec que un projecte basat en el suport mutu i la solidaritat, ha de tenir com a actors a la societat en conjunt i no als autoproclamats anarquistes en solitari.
Quan dic que l’anarquisme ha d’estar a l’abast de totes, ho dic perquè veig que existeix un abisme important entre el que avui podem considerar com a anarquisme i la societat que es pretén canviar. Aquesta desconnexió ha vingut donada per la hiper-politització de la militància, convertint-la en guetos pràcticament hegemònics amb la cultura punk, el feminisme queer i el moviment okupa. No vull atacar aquestes respectables pràctiques, em semblen indispensables però, si que m’agradaria dir que l’estètica i l’argot dels guettos han traçat un cercle de seguretat entre la comoditat de qui està dins i la de qui està fora.
Aquest cercle pot inflar-se més o menys, però l’ordre de magnitud dels col·lectius que operen dins el moviment llibertari sempre sembla ser el mateix. És estrany trobar-nos amb organitzacions de més de 15 persones i que durin més de 3 anys. Com a militant actual d’un d’aquests col·lectius, he vist com més de 3 coordinadores a nivell de la ciutat de Barcelona s’han intentat crear en el període de dos anys.
Vist això, podríem culpar als tres o quatre elements dels que sempre tirem: el capitalisme, l’Estat, el patriarcat i els mitjans de comunicació. Malauradament, queixar-se perquè sí no fa que canvii una situació, així que no ens queda més remei que replantejar-nos el nostre present.
Personalment crec que hi ha dos elements principals per combatre aquesta falta de perspectiva. El primer de tots és el de crear estructures duradores. Ens agrada dir que els col·lectius han de complir una funció i que no son un fi en sí mateixes. Si bé estem d’acord que no volem convertir-nos en militants d’un partit (el qual s’auto-perpetua), hem de tenir en compte que l’actual curta duració dels projectes tampoc ens ha ajudat anar cap a enlloc. Les autoritats invisibles dins les assemblees, la hiper-flexibilització dels marges d’actuació (mai sabem els límits del nostre col·lectiu, mil fronts oberts sense perspectives de perdurar) i la falta de compromís individual fan que molta gent abandoni la militància per frustració i, que quan es crea un nou projecte, es faci des de 0, havent de tirar endavant innumerables hores de debat sobre els objectius, les finalitats i les estratègies del nou grup. L’auto-perpetuació d’un col·lectiu com a si no té sentit però hem d’aprendre a reciclar i re-utilitzar els continguts i finalitats d’experiments fallits, doncs el nostre projecte comú, el que compartim per caminar cap a l’anarquia (o l’autonomia o el comunisme), n’és un de llarga durada.
Per sort, crec que avui en dia hi ha dues organitzacions que poden ser capaces de tirar endavant aquesta marató política: la Federació Anarquista de Catalunya i Embat. Si bé en cada una pot haver-hi diferències i inclús grans errors, hauríem de saber entendre la seva proposta com un procés de participació activa i menys com un producte que cobreixi totes les nostres necessitats/aspiracions com a militants o individualitats.
Si bé aquestes estructures crec que son necessàries, crec que hi ha un altre factor poc tractat dins el moviment que causa que els col·lectius i organitzacions es retroalimentin sempre amb les mateixes persones i no creixin ni en nombre ni en qualitat. Aquest factor és la segona causa del inner-circle (cercle intern) que ens separa de la societat i els possibles aliats que poguéssim tenir: l’estètica identitària.
Realment crec que és un problema greu tirar endavant projectes destinats exclusivament a la auto-afirmació de que, evidentment, som MOLT anarquistes. Amb això em refereixo als següents casos: debats sobre la incoherència personal, lluites com la carcerària o la d’alliberament animal, discursos maximalistes / incendiaris / nostàlgics, argot complexe i acadèmic, estètica insurreccionalista / okupa, dogmes ideològics…
Tots aquests exemples ens reafirmen com a individualitats, però ens allunyen de la realitat de la societat fora dels nostres espais. El 15M va fer revifar les assemblees i la implicació política. Les pràctiques de la gent participant-hi eren radicalment anarquistes però, poques es van sentir identificades amb aquest mot i crec que s’ha perdut gent molt vàlida pel sol fet de formar més part d’una tribu urbana que d’un moviment polític seriós. És rellevant veure com moltes se’n penedeixen ara de la vanitat amb la que veien aquelles joves sentades a Plaça Catalunya, definint les seves primeres lluites, quan han acabat a Barcelona En Comú o a la CUP. Hauríem de reflexionar de qui és culpa realment que les indignades hagin decidit assaltar les institucions abans que mantenir-se al carrer.
De pas, també afegir la falta d’empatia que tenim per altres militàncies que no son estrictament la nostra. Parlo de l’esquerra independentista o l’esquerra anticapitalista en general o el poc que queda del 15M. Un cop més, es tracten de projectes en el que podem no estar-hi d’acord en molts casos, però criticant-los només perdem possibles aliats (i demostrem la nostra inamobible postura), un important intercanvi de militància i la capacitat per poder influir sobre el seu tarannà ja que, en molts de casos, aquests projectes tenen, dins les seves bases, un funcionament horitzontal i assembleari.
Llavors, crec que és imprescindible saber treure’ns de sobre aquest pes mort de la identitat anarquista de manera estètica i començar a entendre’l com
- un procés que s’ha de saber reencarnar cada X temps i
- un procés que treballi des dels valors i no des de l’estètica.
Amb això em refereixo a abandonar l’estètica black-block i la vella nostàlgia cenetista de la que estem acostumats a la nostra propaganda. Amb això em refereixo a saber treure el cap a les assemblees dels nostres barris o llocs de treball o facultats, ens sorprendríem que les seves dinàmiques no son tan diferents a les nostres. Em refereixo a trobar noves formes de comunicar-nos, reinventant els conceptes que repetim ad infinitum, i elaborar-los des d’una òptica més popular i quotidiana. Amb això també em refereixo a saber esquinçar tota la simbologia que pugui recordar-nos al nostre passat més gloriós però ja desaparegut (1917, 1936), així com aquell passat més recent però certament insuls (anys 80, 90 i 2000). Inclús, si res d’això funciona, una bona pràctica seria treure’ns aquesta immerescuda medalla, la de llibertari o la d’anarquista, que molts ens agrada portar penjada, però que ens separa dels projectes realment importants.
Sé que alguns veuran aquesta proposta amb molt mals ulls i es preguntaran: molt bé tot això però, a quin preu hem de fer aquest pas enrere? A mi m’agradaria contestar-los amb la mateixa pregunta: a quin preu hem de mantenir-nos tal com estem ara?