L’1 de Maig i el Viña Rock

S’acosta l’1 de maig i les convocatòries de mobilitzacions comencen a brollar. M’arriben un, dos, tres correus i els poso directes a la carpeta de brossa. Ho tinc decidit, aquest any no m’hi veureu: el concertillo de Barcelona comença a fer-se pesat. El que hauria de ser el dia internacional de la lluita laboral s’ha convertit, últimament, en una batalla de gallos per veure qui en treu més seguidors a Twitter.

Per començar, tindrem a les velles glòries roqueres que totes coneixem. Els seus anys com a revolucionaris han passat a l’història i ara només toquen a grans escenaris patrocinats. Els sindicats grocs, aquells que ja fa anys que rarament es mouen i que pacten més amb la patronal que amb les seves pròpies afiliades, faran la passejada de rigor, i cridaran les quatre reivindicacions de cartró-pedra que poca gent es creu.

En segon lloc, pujaran a l’escenari les joves promeses de l’escena barcelonina. Saben que desenes de fans estan veient la seva actuació, pel que no dubtaran en treure pit i mostrar-se com a els únics salvadors de la música rebel, si fa falta, tocant alguna cover. Els actors polític-sindicals combatius (esquerra independentista, anarcosindicalisme, IAC…) s’intentaran reunir unes 4-5 vegades abans d’afirmar, un any més, que no hi ha consens ni en el recorregut de la manifestació de la tarda i que cadascú anirà pel seu compte. Encara hi haurà qui glorificarà «aquells anys amb una manifestació anticapitalista de més de 20.000 persones» enmig d’un enèrgic i totalment necessari debat sobre estelades si/no, mitjans de comunicació si/no i l’ordre dels diferents blocs. Un èxit, si a cada bolo hi ha més de 1000 assistents.

Finalment, a l’escenari extern al festival, trobarem a la veritable alternativa al rock. Amb un vell generador i uns tambors de bateria fets pols, els diversos grupúscles anarquistes i insurreccionalistes llançaran l’enèsima crida al disturbi a la mani que els hi quedi més propera (ideològicament) per tal de fer-nos recordar que els morts ara farà, més o menys, un porró d’anys (no em feu dir quants!) durant l’1 de maig eren molt i molt anarquistes. Tots aquests col·lectius (que pràcticament no tracten cap conflicte laboral durant l’any) esperen que aquest 1 de maig, per fi, es canti al seu ritme.

El dia que suposa ser per a les treballadores, acaba esdevenint un concurs de bandes, quan no una jam session improvisada. A la ciutat comtal es mouen moltes coses, però els rifi-rafes entre militàncies també son molt grans. Es tracta d’un problema greu si pensem que sols la nostra aposta política té la clau per escapar del capitalisme. Se’ns emplena la boca quan diem que la revolució la farà el poble organitzat quan som incapaces d’ajuntar-nos amb les nostres companyes més properes (ideològicament) per caminar durant una estoneta i fer quatre crits. Sarcàsticament, sembla com si nosaltres no forméssim part d’aquest poble que s’ha d’organitzar: clar que no, si pensem que només som músics sobre un escenari!

Crec que s’han d’intentar donar passes perquè l’1 de maig pugui tornar a esdevenir un important dia per mostrar una classe treballadora unida: no per generar cap mani-ritual sense sentit, sinó com a punt de partida per treballar colze a colze, dia rere dia, de manera coordinada. Hi ha debats que es poden donar, però de cara a incloure propostes i no a l’inrevés. Ho he dit de broma, però ojalà poguéssim tornar a veure aquelles manifestacions anticapitalistes unitàries que s’atrevien a pujar a Pedralbes a mostrar la cara rabiosa de l’explotació laboral. Ojalà l’1 de maig pogués ser un Woodstock.

Aquest any però, ja em perdonareu, però prefereixo descansar i cuidar-me (i ara que ho dic, on hem deixat a les feministes?). Amb els diners que no gasti en pancartes i petards, em compraré una entrada pel Viña Rock que, com a Barcelona durant l’1 de Maig, sempre toquen els mateixos grups.

El maleït món sense presons

M’agradaria obrir un debat sobre els projectes anti-carceraris. Fa poc es van celebrar les XX Marxes contra les presons a Barcelona i, parlant amb algunes de les seves organitzadores (en altres anys, jo també havia participat), sembla que tampoc existeix un consens sobre com afrontar un món sense presons. Vaja, em dona la sensació que es sol tractar aquest tema només cap la crítica contra el sistema penitenciari sense buscar cap alternativa.

No em malinterpreteu, entenc perfectament que les presons estan plenes de misèria i d’injustícia i que, en un nou ordre social, molta de la població reclusa es veuria beneficiada pel simple fet que no existissin aquests centres.

Ara, això no treu que en el món segueixin havent milers de conflictes que ningú és capaç de resoldre. Després de tirar avall els murs, pensem que els assassinats i violacions simplement deixaran de passar, per art de màgia?

Faré una sèrie de propostes que puguin dibuixar una possible manera d’avançar cap a l’abolició de les presons.

1. Abolició de la propietat privada

Segurament el tema més fàcil a proposar i, a la vegada, el més difícil a portar a terme. Tenint en compte que el 80% de la població reclusa ho està per delictes relacionats amb la propietat privada (bàsicament robatoris i tràfic de drogues), veig bastant clar que la pobresa fa guanyar punts per entrar a presó. Per tant, si acabéssim amb la pobresa, no hi hauria cap tipus de necessitat de robar, pel que eliminaríem una gran causa. Malauradament, no crec que la pobresa es pugui acabar així com així, ja que, en un sistema capitalista, sempre hi haurà qui intentarà treure’n profit de la feina d’altres. Això ens porta de nou a la divisió entre pobres i rics, pel que la única solució per eliminar la pobresa que veig és l’eliminació de la propietat privada, substituint-la per la propietat col·lectiva, compartida o d’ús.

Tot i això, no tota la gent que es troba a presó ho fa per motius relacionats amb els robatoris (assassinats, violacions, incendis…). És més, potser estem equivocats i seguim patint robatoris personals i l’abolició de la propietat privada no ha resolt tots els conflictes materials.

Existeixen dues maneres de poder encarar aquests casos.

2.1. Treball comunitari.

Aquí es planteja que la delinqüent realitzi un treball directament relacionat amb la comunitat afectada per les seves accions. D’aquesta manera, la reinserció té un efecte immediat (la delinqüent no se l’allunya de la societat en cap moment), sent a la vegada una manera de reparar el dany cap a la comunitat afectada.

2.2. Resolució col·lectiva.

La proposta anterior pot tenir els seus problemes, doncs, no deixa de ser el treball comunitari un tipus de càstig? I si la persona considerada delinqüent, no s’ho considera? I si, després d’aquest treball, cap de les dues parts és capaç de fer les paus?

Quan algú fa una cosa dolenta, solem buscar les causes en l’individu (qui és, d’on és, què feia abans, etc.) però poques vegades es busquen les causes en l’entorn en el que es troba (amb qui viu, quina educació ha rebut, quin és el seu nivell econòmic, etc.). Vaja, que solem culpar a la persona de manera individual sense veure què va ser què el va portar fins el moment actual. Es tractaria d’entendre que el delicte d’un pot venir donat per mancances de la seva comunitat i que es pugui solucionar de manera col·lectiva. D’aquesta manera, la comunitat té nous mecanismes per evitar casos semblants.

D’altra banda, Ignacio González Sánchez al seu article Abolicionismo, cárceles e inseguridad ciudadana proposa l’ús d’àrbitres neutrals per tal de poder dialogar amb les dues parts. El delinqüent podria entendre com ha afectat el seu comportament cap a la part perjudicada, mentre que aquesta podria apropar-se a les raons per les quals es va cometre el delicte.

3. Assistència psicològica

Després de tots aquests casos, encara algú ens podria plantejar el cas de psicòpates, persones incapaces d’empatitzar amb altra gent, que seguiran cometent delictes. Com resolem els conflictes amb aquestes persones? Bé, no sóc un gran expert en aquests temes però entenc que els problemes mentals son tan tractables com ho son els problemes físics. Llavors, perquè pensar que la presó pot ajudar a aquestes persones i, en canvi, l’assistència psicològica no podria?

Tot això que he exposat son petites idees per desenvolupar i poder aplicar al dia a dia. Espero que es vegin com un punt de partida i no com un tot, segurament hi ha molts forats que es poden arreglar. D’altra banda, cap d’aquests mecanismes és aplicable dins els valors capitalistes amb els que ens han educat (individualisme, competència, masclisme) i que cal educar en valors basats en el bé comunitari, la col·lectivitat i el feminisme.

Per últim, ressaltar que faig aquests plantejaments pensant que s’han de treballar de manera progressiva, no perquè l’administració de l’estat espanyol (o el català, ja ho veurem) la prengui com a seva a partir de reformes, però creieu que fa falta esperar a El Gran Dia De La Revolució per portar a terme tots els canvis que volem?

Els rics mai entren

El primer cop que vaig decidir anar a una manifestació davant La Model no tenia molt clar perquè hi anava. Estava estudiant a Barcelona i tenia a penes 18 o 19 anys. Tenia ganes de qüestionar-m’ho tot i viure la rebel experience que tant havia vist, uns anys enrere, en videoclips de KOP o Gatillazo.

Si, tenia ganes de marxa però, si algun borrego m’hagués preguntat perquè estava allà, m’hagués quedat en blanc. Realment no sabia ni què significaven els crits que es llançaven, però els repetia com un bon antisistema. La poli apunta, la premsa dispara i arribar a casa a veure si havíem sortit a la tele i què deien: que burros!

Sens dubte el que em va deixar més encuriosit d’aquella juvenil etapa va ser el lema de Los ricos nunca entran, los pobres nunca salen. Jo el cridava, era fàcil de recordar però m’entrava per una orella i em sortia per la boca, sense passar pel cap. Ha sigut el temps i algunes dades el que m’han donat raó per tornar-ho a cridar, ara si, amb una mica més de coherència.

Perquè els rics mai entren?

En aquells anys pre-15M començaven a sortir casos de corrupció i, pel que feia la pinta, els casos s’investigarien i, encara que algun dels grans magnats se’n salvés, n’acabarien caient uns quants. Més o menys com a les pel·lícules de gàngsters. Fins que, anys després no van començar a sortir les primeres ridícules sentències, no vaig tenir clar que, no és que tinguéssim alguns mafiosos governant el país, si no que es tractava de tota una casta, una gran família Corleone que feia anar la justícia com li semblava. A tot a això se li ha de sumar que els millors advocats del país només poden ser contractats si tens una gran suma de diners! Quina millor manera de fer diners en un país corrupte que sent-ne un?

Perquè els pobres mai surten?

Això ja no ho tenia tant clar perquè, per molt podrit que estigués el sistema, tothom tenia l’oportunitat, un cop hagués sortit del talego de tornar a treballar i refer la seva vida. Si home, com a les pelis de lladres bons!

Aquí vaig començar a adonar-me’n del mal que havien fet al cap les pel·lícules i sèries de presons, polis, crim i màfies i tota la càrrega ideològica que portaven a sobre.

Per moltes historietes que ens enganxessin a la cara, la realitat que aconseguia recopilar entre Internet i xerrades era molt diferent. Resulta que el 99% de la gent que està a presó és de classe mitja o baixa (vaja, no rica) i que quasi un 80% hi estan per temes relacionats amb els diners (bàsicament, robatoris). Vaja, i jo que fins el moment m’havia cregut que les presons estaven plenes de psicòpates assassins i violadors terribles!

Si ens hi parem a pensar, els pobres realment, tenen poques possibilitats de sortir de la presó. És més, en tenen un bon grapat d’entrar-hi! Quan un no troba feina i té gana, no li queda més remei que passar-se a la delinqüència. Això, quan no ens sentim atrets pel glamur del crim organitzat: qui no vol arribar al nivell de vida de Camps, Millet i altres imputats quan veiem que, al final, es surten amb la seva?

Ja sabem, doncs, com acaba la historia. Cop a la porta, manilles i cap a la garjola, hauries d’haver contractat uns segurates. Òbviament, ni un duro per pagar un advocat. Un bon grapat d’anys allà tancat i quan surtis…què? És que quan un surt de la presó és més ric que quan va entrar? Clar que no! Segueix amb el mateix que tenia quan era lliure. A això, li podem sumar el plus d’haver estat tancat durant anys, alguna cosa que ningú desitjaria i que, vulguis o no, et trastoca. Per tant, un surt de la presó pitjor del que va entrar. Què esperem d’algú en aquestes condicions? Seguir delinquint, seguir entrant a presó… no es tracta d’una historia que m’hagi inventat, més de la meitat presos de l’estat espanyol reincideixen.

Sembla que al final, aquell càntic que fa uns anys el repetia sense pensar, finalment cobrava sentit i ara entenc cada cop més perquè segueix havent-hi gent que protestarà davant La Model fins el dia que la desmantellin del tot. Els rics no entren a la presó perquè poden permetre’s pagar els mètodes per no entrar-hi, mentre que la resta ens amenacen que no sortirem mai d’allà si no seguim al peu de la lletra les lleis que ni ells mateixos compleixen.

Espero haver fet la meva aportació a destrossar els mites pel·liculars amb els que basem la nostra realitat i que, en les pròximes manis, hi hagi joves de 19 anys que entenguin millor perquè cridem el que cridem.

Alguna cosa haurem fet

Ens resulta molt difícil, pràcticament impossible, pensar en la nostra societat sense la presó. Tampoc és que parlem massa d’aquest tema, ¿perquè fer-ho si ningú creu que hi entrarà mai? No obstant, intenteu preguntar a qualsevol persona del carrer si veuria bé que s’enderroquessin els murs de les penitencieries i es deixessin anar als presos. La resposta seria sempre la mateixa: ¿és que esteu bojos? ¡Seria el caos!

¿Com no tenir por dels individus que es troben allà dins? Sèries i pel·lícules com Prison Break o Celda 211 ens mostren que els presos són lladres sense escrúpols, assassins o violadors que faran el que sigui per saciar els seus malèvols instints.

Des de petits hem après, a les bones o a les dolentes, que qui fa la paga i que tota malifeta mereix un càstig. És un mantra que es repeteix a casa des de que érem petits i trencàvem el gerro de l’àvia, quan al col·legi no portàvem els deures fets i a l’institut quan decidíem fer campana. Seguim creixent i, quan som adults, aquesta pauta segueix dins la nostra manera de fer, sense capacitat d’imaginar una altra manera de mantenir l’ordre i el bon comportament dels membres de la nostra societat. És més, solem repetir tan aquesta frase que solem pensar que qui rep una condemna li passa perquè alguna cosa haurà fet. Passem aquesta visió de pares a fills, d’àvies a netes i tot queda amagat dins grans dites: ha sigut així tota la vida, no hi ha cap altra solució.

Parem un moment.

Ara que tenim mig minut, aprofitem aquest silenci per preguntar-nos: realment ens serveix d’alguna cosa castigar a qui no es porta bé? És que realment aprenem els bons valors estant-nos hores de cara a la paret o entre reixes? És que té cap sentit mantenir aquesta cultura del càstig?

Si mirem enrere, veurem com l’actual model penitenciari porta vigent des de fa uns 300 anys i, tot i així, ens n’adonem que la seva funció principal, és a dir, acabar amb el crim, no s’ha complert. No només això sinó que, si ens llegim les lleis espanyoles, veurem que cada cop hi ha més raons per ser condemnats a multes o anys de presó.

Serem contundents: les presons estan sent totalment inútils en la seva feina per eliminar les males conductes de la nostra societat!

Llavors, ¿perquè han existit aquests centres durant tant de temps? ¿Perquè es segueix engarjolant a qui no compleix amb les lleis? Si la presó no serveix, ¿no seria convenient trobar el veritable problema que porta a la gent a robar, assassinar i violar? ¿No ens convindria pensar en noves formes d’educar a qui ha quedat al marge de la societat? ¿Perquè els polítics no treballen cap a aquesta direcció?

No son preguntes que puguem respondre en poques línies, potser mai es podrà acabar de resoldre aquest problema, però veiem indispensable començar a tirar a terra alguns prejudicis que tenim encimentats al nostre cap i caminar cap al dia en que puguem tirar a terra veritables murs.

Enterrar l’Anarquia, recollir tempestes

Sóc de les que creu que l’anarquisme i/o les idees i pràctiques llibertàries han d’estar a l’abast de tothom. No entraré de ple a justificar això, crec que un projecte basat en el suport mutu i la solidaritat, ha de tenir com a actors a la societat en conjunt i no als autoproclamats anarquistes en solitari.

Quan dic que l’anarquisme ha d’estar a l’abast de totes, ho dic perquè veig que existeix un abisme important entre el que avui podem considerar com a anarquisme i la societat que es pretén canviar. Aquesta desconnexió ha vingut donada per la hiper-politització de la militància, convertint-la en guetos pràcticament hegemònics amb la cultura punk, el feminisme queer i el moviment okupa. No vull atacar aquestes respectables pràctiques, em semblen indispensables però, si que m’agradaria dir que l’estètica i l’argot dels guettos han traçat un cercle de seguretat entre la comoditat de qui està dins i la de qui està fora.

Aquest cercle pot inflar-se més o menys, però l’ordre de magnitud dels col·lectius que operen dins el moviment llibertari sempre sembla ser el mateix. És estrany trobar-nos amb organitzacions de més de 15 persones i que durin més de 3 anys. Com a militant actual d’un d’aquests col·lectius, he vist com més de 3 coordinadores a nivell de la ciutat de Barcelona s’han intentat crear en el període de dos anys.

Vist això, podríem culpar als tres o quatre elements dels que sempre tirem: el capitalisme, l’Estat, el patriarcat i els mitjans de comunicació. Malauradament, queixar-se perquè sí no fa que canvii una situació, així que no ens queda més remei que replantejar-nos el nostre present.

Personalment crec que hi ha dos elements principals per combatre aquesta falta de perspectiva. El primer de tots és el de crear estructures duradores. Ens agrada dir que els col·lectius han de complir una funció i que no son un fi en sí mateixes. Si bé estem d’acord que no volem convertir-nos en militants d’un partit (el qual s’auto-perpetua), hem de tenir en compte que l’actual curta duració dels projectes tampoc ens ha ajudat anar cap a enlloc. Les autoritats invisibles dins les assemblees, la hiper-flexibilització dels marges d’actuació (mai sabem els límits del nostre col·lectiu, mil fronts oberts sense perspectives de perdurar) i la falta de compromís individual fan que molta gent abandoni la militància per frustració i, que quan es crea un nou projecte, es faci des de 0, havent de tirar endavant innumerables hores de debat sobre els objectius, les finalitats i les estratègies del nou grup. L’auto-perpetuació d’un col·lectiu com a si no té sentit però hem d’aprendre a reciclar i re-utilitzar els continguts i finalitats d’experiments fallits, doncs el nostre projecte comú, el que compartim per caminar cap a l’anarquia (o l’autonomia o el comunisme), n’és un de llarga durada.

Per sort, crec que avui en dia hi ha dues organitzacions que poden ser capaces de tirar endavant aquesta marató política: la Federació Anarquista de Catalunya i Embat. Si bé en cada una pot haver-hi diferències i inclús grans errors, hauríem de saber entendre la seva proposta com un procés de participació activa i menys com un producte que cobreixi totes les nostres necessitats/aspiracions com a militants o individualitats.

Si bé aquestes estructures crec que son necessàries, crec que hi ha un altre factor poc tractat dins el moviment que causa que els col·lectius i organitzacions es retroalimentin sempre amb les mateixes persones i no creixin ni en nombre ni en qualitat. Aquest factor és la segona causa del inner-circle (cercle intern) que ens separa de la societat i els possibles aliats que poguéssim tenir: l’estètica identitària.

Realment crec que és un problema greu tirar endavant projectes destinats exclusivament a la auto-afirmació de que, evidentment, som MOLT anarquistes. Amb això em refereixo als següents casos: debats sobre la incoherència personal, lluites com la carcerària o la d’alliberament animal, discursos maximalistes / incendiaris / nostàlgics, argot complexe i acadèmic, estètica insurreccionalista / okupa, dogmes ideològics…

Tots aquests exemples ens reafirmen com a individualitats, però ens allunyen de la realitat de la societat fora dels nostres espais. El 15M va fer revifar les assemblees i la implicació política. Les pràctiques de la gent participant-hi eren radicalment anarquistes però, poques es van sentir identificades amb aquest mot i crec que s’ha perdut gent molt vàlida pel sol fet de formar més part d’una tribu urbana que d’un moviment polític seriós. És rellevant veure com moltes se’n penedeixen ara de la vanitat amb la que veien aquelles joves sentades a Plaça Catalunya, definint les seves primeres lluites, quan han acabat a Barcelona En Comú o a la CUP. Hauríem de reflexionar de qui és culpa realment que les indignades hagin decidit assaltar les institucions abans que mantenir-se al carrer.

De pas, també afegir la falta d’empatia que tenim per altres militàncies que no son estrictament la nostra. Parlo de l’esquerra independentista o l’esquerra anticapitalista en general o el poc que queda del 15M. Un cop més, es tracten de projectes en el que podem no estar-hi d’acord en molts casos, però criticant-los només perdem possibles aliats (i demostrem la nostra inamobible postura), un important intercanvi de militància i la capacitat per poder influir sobre el seu tarannà ja que, en molts de casos, aquests projectes tenen, dins les seves bases, un funcionament horitzontal i assembleari.

Llavors, crec que és imprescindible saber treure’ns de sobre aquest pes mort de la identitat anarquista de manera estètica i començar a entendre’l com

  1. un procés que s’ha de saber reencarnar cada X temps i
  2. un procés que treballi des dels valors i no des de l’estètica.

Amb això em refereixo a abandonar l’estètica black-block i la vella nostàlgia cenetista de la que estem acostumats a la nostra propaganda. Amb això em refereixo a saber treure el cap a les assemblees dels nostres barris o llocs de treball o facultats, ens sorprendríem que les seves dinàmiques no son tan diferents a les nostres. Em refereixo a trobar noves formes de comunicar-nos, reinventant els conceptes que repetim ad infinitum, i elaborar-los des d’una òptica més popular i quotidiana. Amb això també em refereixo a saber esquinçar tota la simbologia que pugui recordar-nos al nostre passat més gloriós però ja desaparegut (1917, 1936), així com aquell passat més recent però certament insuls (anys 80, 90 i 2000). Inclús, si res d’això funciona, una bona pràctica seria treure’ns aquesta immerescuda medalla, la de llibertari o la d’anarquista, que molts ens agrada portar penjada, però que ens separa dels projectes realment importants.

Sé que alguns veuran aquesta proposta amb molt mals ulls i es preguntaran: molt bé tot això però, a quin preu hem de fer aquest pas enrere? A mi m’agradaria contestar-los amb la mateixa pregunta: a quin preu hem de mantenir-nos tal com estem ara?