Escric aquest text amb relació al recopilatori d’escrits d’Álvaro García Linera Democracia Estado Revolución editat a l’estat espanyol per Traficantes de Sueños.
Em vull focalitzar especialment en les reflexions que fa amb relació a les etapes de les quals, segons García Linera, consta un procés revolucionari. En aquest cas, l’autor mostra, a través del Proceso de Cambio que va iniciar Bolívia l’any 2000, una possible classificació dels escenaris del que consta un procés de transformació radical.
No pretenc fer-ne una lectura científica o acadèmica, ja que no sóc estudiós del tema i tampoc puc posar la mà al foc que existeixin altres mecanismes per fer aquesta anàlisi. Simplement, considero que els moviments polítics revolucionaris catalans els hi fan falta eines per desenvolupar les seves línies polítiques i, aquesta, és de les més interessants que he trobat últimament.
Com que es tracten de conceptes molt abstractes, intentaré il·lustrar-ho a través de dues experiències molt conegudes: per una banda, la Revolució Espanyola de 1936 i, l’altra, els fets d’octubre de 2017. Aquest segon exemple és controvertit, ja que es tracta d’una revolució liberal fallida, però que permet veure clarament les fases del procés.
Definició de revolució
Primer de tot, per temes gairebé formals, faig una petita definició del que suposa una revolució. Segons Wikipedia:
Una revolució és una transformació profunda i ràpida de l’estructura social, econòmica i política d’una societat, que alguns cops comporta l’ús de la violència, però no necessàriament
Una revolució pot implicar un canvi de govern o del seu sistema, un canvi total de la societat i els seus valors, un canvi de sistema econòmic o un canvi tecnològic.
En el cas que ens ocupa, parlarem sempre d’una revolució social, és a dir, aquelles revolucions fetes des del conjunt ampli de la societat i que afecten les estructures de poder (polític, econòmic i social). Dins aquesta categoria podem incloure la Revolució Francesa de 1789, la Revolució Russa de 1917, la Revolució Espanyola de 1936, la Mexicana de 1910…
Fase 1: desvelament de la crisi d’estat
Aquest és el punt de partida. Perquè un procés de canvi comenci, fa falta que les estructures de poder siguin qüestionades per una gran part de la societat i se’n busquin de noves. Sent l’Estat l’estructura de poder per excel·lència, quan aquest es troba en crisi, és quan hi ha possibilitats d’efectuar una revolució.
Segons escriu García Linera:
“Pero quizá lo más importante para la continuidad de este despertar fue saber que el régimen neoliberal era débil, que se lo podía derrotar, lo que rápidamente dio lugar a un estado de ánimo popular desobediente a las ideas fuerzas emanadas desde el poder y a una predisposición material de la plebe a buscar su unificación y a movilizarse expansivamente.
[..] Los pilares de la dominación estatal (institucionalidad, ideas fuerza de legitimación, y correlación de fuerzas entre gobernantes y gobernados) comenzaron a resquebrajarse irreversiblemente. Es el momento del develamiento de las contradicciones de larga duración acumuladas durante siglos (Estado monocultural contra sociedad plurinacional, Estado centralista enfrentado a la apetencia descentralizadora de la sociedad) y de las contradicciones de corta duración (nacionalización de las riquezas naturales contra privatización, monopolización de la política contra democratización social).”
Durant la Revolució Espanyola podem veure com la creixent força sindical anava avivant el foc del qüestionament estatal, des de la Revolució de 1934 a l’ascens del Frente Popular i la vaga general el 19 de Juliol de 1936. Tot això encaminaria al qüestionament total, caracteritzat pel cop d’estat feixista.
Per altra banda, podem veure com l’auge independentista i els processos repressius (especialment el 20 de setembre i l’1 d’octubre) són l’esglaó que portaria a la crisi d’estat que es va viure durant aquella tardor.
Fase 2: Empat catastròfic
En aquesta fase, les diferents forces polítiques es polaritzen i es crea un xoc entre dues posicions irreconciliables (revolucionàries contra reaccionàries).
“La cuestión no era simplemente que los de arriba no podían seguir gobernando como antes ni que los de abajo no querían seguir siendo gobernados como antes. Lo que sucedió fue que los de abajo querían gobernarse, como nunca antes lo habían hecho, y esa sola determinación paralizó el orden estatal de dominación: dos bloques de poder con dos proyectos de poder, con dos capacidades de presencia territorial y con liderazgos antagónicos se disputaban el orden estatal paralizando hasta cierto punto la reproducción de la dominación. Existía un empate entre ambos proyectos de sociedad y encima era catastrófico por la irresolución de la unicidad conducente del poder. Esta segunda fase duró del 2003 al 2008 y las contradicciones que se hicieron presentes enfrentaban antagónicamente e irreversiblemente a dos proyectos de sociedad, de Estado y de economía, portadores de dos voluntades de poder irreconciliables.”
Durant el 36, no fa falta ni aclarir que els bàndols republicà i feixista representen clarament aquesta polarització. De cara al procés català, aquestes posicions es veuen clarament en un destape espanyolista per part de quasi tots els partits d’àmbit estatal i la radicalització de les postures independentistes o autodeterministes. Un clar paradigma d’això és la defensa dels col·legis durant l’1 d’octubre o la vaga general del 3 d’octubre, així com l’auge dels CDRs.
Fase 3: Capacitat de mobilització convertida en presència estatal governamental
En aquest punt, el bloc insurrecte aconsegueix tenir representació dins l’estructura de poder (el govern). Malauradament, aquesta petita victòria desvela els veritables poders estatals: l’alt funcionariat, l’Estat profund, els interessos econòmics i estrangers que segueixen donant suport al bloc reaccionari.
“Esta insurrección del orden simbólico de la sociedad que trajo la pérdida del gobierno, más no aún del poder por parte de las clases dominantes, constituyó la tercera fase del proceso revolucionario que se inició el 22 de enero del 2006 y que sacaría a luz, precisamente, la contradicción antagónica entre gobierno controlado por las clases populares y poder de Estado aún en manos de las clases pudientes y sus aliados extranjeros. Fue un desplazamiento del antagonismo de los dos proyectos de sociedad al interior del mismo Estado, y de las clases sociales en el Estado, ahí radica la novedad de la contradicción antagónica.
Nos referimos claramente a una coyuntura política de Estado, dividido entre gobierno controlado por los insurrectos, y poder de Estado (lógica y mando institucional) controlado por las clases económicamente dominantes. En cierta forma es también una radicalización de la segunda fase del empate catastrófico, pero la novedad del desplazamiento territorial y clasista de este “empate” que se inscribe en la propia institucionalidad dinámica del Estado, hace necesario tratarla como una fase específica.”
Aquesta fase és curiosa, ja que no sempre es troba en la tercera posició de manera temporal. En els casos d’exemple que ens atenen, la presència governamental es troba present des de la fase 1. Tot i arribar als seus respectius governs, tant el Frente Popular com la majoria independentista a la Generalitat no van ser suficients per canviar el rumb dels seus temps.
Fase 4: Punt de bifurcació o moment jacobí
Aquest punt és, segurament, el que sol ser més clar durant una revolució. Un cop s’ensenyen totes les cartes i la relació de poders simbòlics ha saltat pels aires, no hi ha altra resolució que la que és mitjançant la força. A partir d’aquí, s’enceta una batalla que culmina amb un guanyador i un vençut.
“Se trata del momento en que los bloques antagónicos, los proyectos irreconciliables de sociedad que cubren territorialmente la sociedad y el Estado, deben dirimir su existencia de manera abierta, desnuda, a través de la medición de fuerzas, la confrontación (el último recurso que resuelve las luchas cuando no hay ya posibilidades de otra salida). “
La Guerra Civil espanyola és un clar exemple de moment jacobí. Pel que fa al cas independentista, la repressió judicial i policial contra polítics independentistes i membres dels CDR a partir del 16 d’octubre de 2017 és un altre exemple d’aquesta quarta fase, on la part reaccionària s’imposa implacablement a la revolucionària.
Fase 5: Tensions creatives
Quan el bloc revolucionari guanya, no significa que s’hagi fet efectiva la revolució del tot. Existeixen matisos i contradiccions dins del mateix bloc i reclamen una solució. Aquestes tensions pretenen resoldre’s amb mètodes més democràtics.
“Esta victoria cierra la cuarta fase o etapa de la época revolucionaria y da inicio a la quinta que se caracterizará ya no por la presencia de contradicciones entre bloques de poder antagónicos, entre proyectos de sociedad irreconciliables como sucedía hasta aquí, sino que estará marcada por la presencia de contradicciones al interior del bloque nacional-popular, es decir, por tensiones entre los propios sectores que protagonizan el Proceso de Cambio, que se darán en torno a cómo llevarlo adelante. Se trata por tanto de contradicciones no simplemente secundarias sino creativas porque tienen la potencialidad de ayudar a motorizar el curso de la propia revolución. Cuando sucede esto, estas tensiones devienen en fuerzas productivas objetivas y subjetivas de la revolución. “
Tot i perdre la guerra, les tensions entre les diferents postures dins el bàndol republicà podrien estar encaixades dins aquesta fase. Podem pensar que és així donat que una part del territori espanyol ja es trobava en ple procés de col·lectivització. Tot i això, no podem afirmar que es ressolessin de manera democràtica donats els enfrontaments violents dins files republicanes.
Per altra banda, tampoc podem tenir un exemple dins el cas català, on la repressió, almenys avui en dia, ha aconseguit apagar al moviment independentista.
Tot i això, aquesta etapa és interessant perquè resol la pregunta “i després de la revolució, què?” A més, calma les expectatives d’una revolució perfecta. Sabem que no tot podrà ser resolt des del moment de victòria, faran falta tensions creatives per seguir avançant revolucionàriament.
Dins aquesta fase, s’inclouria també, tot el procés de manteniment i expansió revolucionaria.
Acumulació de forces i derrota
Les 5 fases d’Àlvaro García Linera estan escrites sobre les experiències que el poble de Bolívia va viure i està vivint des de l’any 2000. Malauradament, al conjunt d’Europa no podem a penes imaginar arribar a la primera fase, on es qüestiona d’arrel el poder fàctic.
És per això que m’atreveixo a afegir dues subfases a aquest article
Fase 0: Acumulació de forces.Es tractaria de la fase anterior a una crisi d’estat. Les forces que es pretenen revolucionàries estudien el seu entorn, busquen aliats i obtenen petites victòries. M’interessa parlar d’aquest moment, ja que és justament el que es poden trobar la majoria de moviments del món. L’etapa d’acumulació de forces pot ser molt llarga, pot durar dècades.
El període que va des de l’aparició de la CNT fins al 36 es pot considerar una fase d’acumulació de forces. De la mateixa manera, les manifestacions independentistes dels últims anys són un altre paradigma d’aquesta etapa.
Fase 6 (o -1): Derrota i replegament. Aquesta fase seria una fase on s’hi pot acabar en qualsevol moment: les forces revolucionàries són derrotades i la repressió més cruel cau sobre el bloc sublevat. En aquests moments, hi ha poc més a fer que salvar el que es pot i, per tant, no es pot confondre amb una fase d’acumulació de forces.
El final de la guerra, l’any 1939 es podria ficar en aquesta categoria. Per altra banda, faria falta una visió històrica per veure si la derrota dins el moviment independentista és total i entrem de ple en aquesta fase (caracteritzat pel discurs antirrepressiu vers el discurs proindependència) o si bé hi ha forces per reconduir la situació.
Últims apunts
En aquest article he intentat dibuixar unes quantes línies per ajudar a dibuixar estratègies a llarg termini. Tot i això, algunes preguntes queden a l’aire:
De totes les fases, tenim elements i eines comuns que puguem caracteritzar?
Tenim mecanismes per analitzar els canvis de fase en ple procés revolucionari o només ho podem fer amb perspectiva històrica?
Espero poder aportar les meves reflexions en un proper article.
Bibliografia:
http://www.rebelion.org/docs/134332.pdf
https://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3
https://es.wikipedia.org/wiki/Bolivia#Gobiernos_democr%C3%A1ticos
“Democracia Estado Revolución” Garcia Linera, Álvaro (Traficantes de sueños)