El primer cop que vaig decidir anar a una manifestació davant La Model no tenia molt clar perquè hi anava. Estava estudiant a Barcelona i tenia a penes 18 o 19 anys. Tenia ganes de qüestionar-m’ho tot i viure la rebel experience que tant havia vist, uns anys enrere, en videoclips de KOP o Gatillazo.
Si, tenia ganes de marxa però, si algun borrego m’hagués preguntat perquè estava allà, m’hagués quedat en blanc. Realment no sabia ni què significaven els crits que es llançaven, però els repetia com un bon antisistema. La poli apunta, la premsa dispara i arribar a casa a veure si havíem sortit a la tele i què deien: que burros!
Sens dubte el que em va deixar més encuriosit d’aquella juvenil etapa va ser el lema de Los ricos nunca entran, los pobres nunca salen. Jo el cridava, era fàcil de recordar però m’entrava per una orella i em sortia per la boca, sense passar pel cap. Ha sigut el temps i algunes dades el que m’han donat raó per tornar-ho a cridar, ara si, amb una mica més de coherència.
Perquè els rics mai entren?
En aquells anys pre-15M començaven a sortir casos de corrupció i, pel que feia la pinta, els casos s’investigarien i, encara que algun dels grans magnats se’n salvés, n’acabarien caient uns quants. Més o menys com a les pel·lícules de gàngsters. Fins que, anys després no van començar a sortir les primeres ridícules sentències, no vaig tenir clar que, no és que tinguéssim alguns mafiosos governant el país, si no que es tractava de tota una casta, una gran família Corleone que feia anar la justícia com li semblava. A tot a això se li ha de sumar que els millors advocats del país només poden ser contractats si tens una gran suma de diners! Quina millor manera de fer diners en un país corrupte que sent-ne un?
Perquè els pobres mai surten?
Això ja no ho tenia tant clar perquè, per molt podrit que estigués el sistema, tothom tenia l’oportunitat, un cop hagués sortit del talego de tornar a treballar i refer la seva vida. Si home, com a les pelis de lladres bons!
Aquí vaig començar a adonar-me’n del mal que havien fet al cap les pel·lícules i sèries de presons, polis, crim i màfies i tota la càrrega ideològica que portaven a sobre.
Per moltes historietes que ens enganxessin a la cara, la realitat que aconseguia recopilar entre Internet i xerrades era molt diferent. Resulta que el 99% de la gent que està a presó és de classe mitja o baixa (vaja, no rica) i que quasi un 80% hi estan per temes relacionats amb els diners (bàsicament, robatoris). Vaja, i jo que fins el moment m’havia cregut que les presons estaven plenes de psicòpates assassins i violadors terribles!
Si ens hi parem a pensar, els pobres realment, tenen poques possibilitats de sortir de la presó. És més, en tenen un bon grapat d’entrar-hi! Quan un no troba feina i té gana, no li queda més remei que passar-se a la delinqüència. Això, quan no ens sentim atrets pel glamur del crim organitzat: qui no vol arribar al nivell de vida de Camps, Millet i altres imputats quan veiem que, al final, es surten amb la seva?
Ja sabem, doncs, com acaba la historia. Cop a la porta, manilles i cap a la garjola, hauries d’haver contractat uns segurates. Òbviament, ni un duro per pagar un advocat. Un bon grapat d’anys allà tancat i quan surtis…què? És que quan un surt de la presó és més ric que quan va entrar? Clar que no! Segueix amb el mateix que tenia quan era lliure. A això, li podem sumar el plus d’haver estat tancat durant anys, alguna cosa que ningú desitjaria i que, vulguis o no, et trastoca. Per tant, un surt de la presó pitjor del que va entrar. Què esperem d’algú en aquestes condicions? Seguir delinquint, seguir entrant a presó… no es tracta d’una historia que m’hagi inventat, més de la meitat presos de l’estat espanyol reincideixen.
Sembla que al final, aquell càntic que fa uns anys el repetia sense pensar, finalment cobrava sentit i ara entenc cada cop més perquè segueix havent-hi gent que protestarà davant La Model fins el dia que la desmantellin del tot. Els rics no entren a la presó perquè poden permetre’s pagar els mètodes per no entrar-hi, mentre que la resta ens amenacen que no sortirem mai d’allà si no seguim al peu de la lletra les lleis que ni ells mateixos compleixen.
Espero haver fet la meva aportació a destrossar els mites pel·liculars amb els que basem la nostra realitat i que, en les pròximes manis, hi hagi joves de 19 anys que entenguin millor perquè cridem el que cridem.