M’agradaria obrir un debat sobre els projectes anti-carceraris. Fa poc es van celebrar les XX Marxes contra les presons a Barcelona i, parlant amb algunes de les seves organitzadores (en altres anys, jo també havia participat), sembla que tampoc existeix un consens sobre com afrontar un món sense presons. Vaja, em dona la sensació que es sol tractar aquest tema només cap la crítica contra el sistema penitenciari sense buscar cap alternativa.
No em malinterpreteu, entenc perfectament que les presons estan plenes de misèria i d’injustícia i que, en un nou ordre social, molta de la població reclusa es veuria beneficiada pel simple fet que no existissin aquests centres.
Ara, això no treu que en el món segueixin havent milers de conflictes que ningú és capaç de resoldre. Després de tirar avall els murs, pensem que els assassinats i violacions simplement deixaran de passar, per art de màgia?
Faré una sèrie de propostes que puguin dibuixar una possible manera d’avançar cap a l’abolició de les presons.
1. Abolició de la propietat privada
Segurament el tema més fàcil a proposar i, a la vegada, el més difícil a portar a terme. Tenint en compte que el 80% de la població reclusa ho està per delictes relacionats amb la propietat privada (bàsicament robatoris i tràfic de drogues), veig bastant clar que la pobresa fa guanyar punts per entrar a presó. Per tant, si acabéssim amb la pobresa, no hi hauria cap tipus de necessitat de robar, pel que eliminaríem una gran causa. Malauradament, no crec que la pobresa es pugui acabar així com així, ja que, en un sistema capitalista, sempre hi haurà qui intentarà treure’n profit de la feina d’altres. Això ens porta de nou a la divisió entre pobres i rics, pel que la única solució per eliminar la pobresa que veig és l’eliminació de la propietat privada, substituint-la per la propietat col·lectiva, compartida o d’ús.
Tot i això, no tota la gent que es troba a presó ho fa per motius relacionats amb els robatoris (assassinats, violacions, incendis…). És més, potser estem equivocats i seguim patint robatoris personals i l’abolició de la propietat privada no ha resolt tots els conflictes materials.
Existeixen dues maneres de poder encarar aquests casos.
2.1. Treball comunitari.
Aquí es planteja que la delinqüent realitzi un treball directament relacionat amb la comunitat afectada per les seves accions. D’aquesta manera, la reinserció té un efecte immediat (la delinqüent no se l’allunya de la societat en cap moment), sent a la vegada una manera de reparar el dany cap a la comunitat afectada.
2.2. Resolució col·lectiva.
La proposta anterior pot tenir els seus problemes, doncs, no deixa de ser el treball comunitari un tipus de càstig? I si la persona considerada delinqüent, no s’ho considera? I si, després d’aquest treball, cap de les dues parts és capaç de fer les paus?
Quan algú fa una cosa dolenta, solem buscar les causes en l’individu (qui és, d’on és, què feia abans, etc.) però poques vegades es busquen les causes en l’entorn en el que es troba (amb qui viu, quina educació ha rebut, quin és el seu nivell econòmic, etc.). Vaja, que solem culpar a la persona de manera individual sense veure què va ser què el va portar fins el moment actual. Es tractaria d’entendre que el delicte d’un pot venir donat per mancances de la seva comunitat i que es pugui solucionar de manera col·lectiva. D’aquesta manera, la comunitat té nous mecanismes per evitar casos semblants.
D’altra banda, Ignacio González Sánchez al seu article Abolicionismo, cárceles e inseguridad ciudadana proposa l’ús d’àrbitres neutrals per tal de poder dialogar amb les dues parts. El delinqüent podria entendre com ha afectat el seu comportament cap a la part perjudicada, mentre que aquesta podria apropar-se a les raons per les quals es va cometre el delicte.
3. Assistència psicològica
Després de tots aquests casos, encara algú ens podria plantejar el cas de psicòpates, persones incapaces d’empatitzar amb altra gent, que seguiran cometent delictes. Com resolem els conflictes amb aquestes persones? Bé, no sóc un gran expert en aquests temes però entenc que els problemes mentals son tan tractables com ho son els problemes físics. Llavors, perquè pensar que la presó pot ajudar a aquestes persones i, en canvi, l’assistència psicològica no podria?
Tot això que he exposat son petites idees per desenvolupar i poder aplicar al dia a dia. Espero que es vegin com un punt de partida i no com un tot, segurament hi ha molts forats que es poden arreglar. D’altra banda, cap d’aquests mecanismes és aplicable dins els valors capitalistes amb els que ens han educat (individualisme, competència, masclisme) i que cal educar en valors basats en el bé comunitari, la col·lectivitat i el feminisme.
Per últim, ressaltar que faig aquests plantejaments pensant que s’han de treballar de manera progressiva, no perquè l’administració de l’estat espanyol (o el català, ja ho veurem) la prengui com a seva a partir de reformes, però creieu que fa falta esperar a El Gran Dia De La Revolució per portar a terme tots els canvis que volem?