Blog d'en Joan García

Escric aquest text amb relació al recopilatori d’escrits d’Álvaro García Linera Democracia Estado Revolución editat a l’estat espanyol per Traficantes de Sueños.

Em vull focalitzar especialment en les reflexions que fa amb relació a les etapes de les quals, segons García Linera, consta un procés revolucionari. En aquest cas, l’autor mostra, a través del Proceso de Cambio que va iniciar Bolívia l’any 2000, una possible classificació dels escenaris del que consta un procés de transformació radical.

No pretenc fer-ne una lectura científica o acadèmica, ja que no sóc estudiós del tema i tampoc puc posar la mà al foc que existeixin altres mecanismes per fer aquesta anàlisi. Simplement, considero que els moviments polítics revolucionaris catalans els hi fan falta eines per desenvolupar les seves línies polítiques i, aquesta, és de les més interessants que he trobat últimament.

Com que es tracten de conceptes molt abstractes, intentaré il·lustrar-ho a través de dues experiències molt conegudes: per una banda, la Revolució Espanyola de 1936 i, l’altra, els fets d’octubre de 2017. Aquest segon exemple és controvertit, ja que es tracta d’una revolució liberal fallida, però que permet veure clarament les fases del procés.

Definició de revolució

Primer de tot, per temes gairebé formals, faig una petita definició del que suposa una revolució. Segons Wikipedia:

Una revolució és una transformació profunda i ràpida de l’estructura social, econòmica i política d’una societat, que alguns cops comporta l’ús de la violència, però no necessàriament

Una revolució pot implicar un canvi de govern o del seu sistema, un canvi total de la societat i els seus valors, un canvi de sistema econòmic o un canvi tecnològic.

En el cas que ens ocupa, parlarem sempre d’una revolució social, és a dir, aquelles revolucions fetes des del conjunt ampli de la societat i que afecten les estructures de poder (polític, econòmic i social). Dins aquesta categoria podem incloure la Revolució Francesa de 1789, la Revolució Russa de 1917, la Revolució Espanyola de 1936, la Mexicana de 1910…

Fase 1: desvelament de la crisi d’estat

Aquest és el punt de partida. Perquè un procés de canvi comenci, fa falta que les estructures de poder siguin qüestionades per una gran part de la societat i se’n busquin de noves. Sent l’Estat l’estructura de poder per excel·lència, quan aquest es troba en crisi, és quan hi ha possibilitats d’efectuar una revolució.

Segons escriu García Linera:

“Pero quizá lo más importante para la continuidad de este despertar fue saber que el régimen neoliberal era débil, que se lo podía derrotar, lo que rápidamente dio lugar a un estado de ánimo popular desobediente a las ideas fuerzas emanadas desde el poder y a una predisposición material de la plebe a buscar su unificación y a movilizarse expansivamente.

[..] Los pilares de la dominación estatal (institucionalidad, ideas fuerza de legitimación, y correlación de fuerzas entre gobernantes y gobernados) comenzaron a resquebrajarse irreversiblemente. Es el momento del develamiento de las contradicciones de larga duración acumuladas durante siglos (Estado monocultural contra sociedad plurinacional, Estado centralista enfrentado a la apetencia descentralizadora de la sociedad) y de las contradicciones de corta duración (nacionalización de las riquezas naturales contra privatización, monopolización de la política contra democratización social).”

Durant la Revolució Espanyola podem veure com la creixent força sindical anava avivant el foc del qüestionament estatal, des de la Revolució de 1934 a l’ascens del Frente Popular i la vaga general el 19 de Juliol de 1936. Tot això encaminaria al qüestionament total, caracteritzat pel cop d’estat feixista.

Per altra banda, podem veure com l’auge independentista i els processos repressius (especialment el 20 de setembre i l’1 d’octubre) són l’esglaó que portaria a la crisi d’estat que es va viure durant aquella tardor.

Fase 2: Empat catastròfic

En aquesta fase, les diferents forces polítiques es polaritzen i es crea un xoc entre dues posicions irreconciliables (revolucionàries contra reaccionàries).

“La cuestión no era simplemente que los de arriba no podían seguir gobernando como antes ni que los de abajo no querían seguir siendo gobernados como antes. Lo que sucedió fue que los de abajo querían gobernarse, como nunca antes lo habían hecho, y esa sola determinación paralizó el orden estatal de dominación: dos bloques de poder con dos proyectos de poder, con dos capacidades de presencia territorial y con liderazgos antagónicos se disputaban el orden estatal paralizando hasta cierto punto la reproducción de la dominación. Existía un empate entre ambos proyectos de sociedad y encima era catastrófico por la irresolución de la unicidad conducente del poder. Esta segunda fase duró del 2003 al 2008 y las contradicciones que se hicieron presentes enfrentaban antagónicamente e irreversiblemente a dos proyectos de sociedad, de Estado y de economía, portadores de dos voluntades de poder irreconciliables.”

Durant el 36, no fa falta ni aclarir que els bàndols republicà i feixista representen clarament aquesta polarització. De cara al procés català, aquestes posicions es veuen clarament en un destape espanyolista per part de quasi tots els partits d’àmbit estatal i la radicalització de les postures independentistes o autodeterministes. Un clar paradigma d’això és la defensa dels col·legis durant l’1 d’octubre o la vaga general del 3 d’octubre, així com l’auge dels CDRs.

Fase 3: Capacitat de mobilització convertida en presència estatal governamental

En aquest punt, el bloc insurrecte aconsegueix tenir representació dins l’estructura de poder (el govern). Malauradament, aquesta petita victòria desvela els veritables poders estatals: l’alt funcionariat, l’Estat profund, els interessos econòmics i estrangers que segueixen donant suport al bloc reaccionari.

“Esta insurrección del orden simbólico de la sociedad que trajo la pérdida del gobierno, más no aún del poder por parte de las clases dominantes, constituyó la tercera fase del proceso revolucionario que se inició el 22 de enero del 2006 y que sacaría a luz, precisamente, la contradicción antagónica entre gobierno controlado por las clases populares y poder de Estado aún en manos de las clases pudientes y sus aliados extranjeros. Fue un desplazamiento del antagonismo de los dos proyectos de sociedad al interior del mismo Estado, y de las clases sociales en el Estado, ahí radica la novedad de la contradicción antagónica.

Nos referimos claramente a una coyuntura política de Estado, dividido entre gobierno controlado por los insurrectos, y poder de Estado (lógica y mando institucional) controlado por las clases económicamente dominantes. En cierta forma es también una radicalización de la segunda fase del empate catastrófico, pero la novedad del desplazamiento territorial y clasista de este “empate” que se inscribe en la propia institucionalidad dinámica del Estado, hace necesario tratarla como una fase específica.”

Aquesta fase és curiosa, ja que no sempre es troba en la tercera posició de manera temporal. En els casos d’exemple que ens atenen, la presència governamental es troba present des de la fase 1. Tot i arribar als seus respectius governs, tant el Frente Popular com la majoria independentista a la Generalitat no van ser suficients per canviar el rumb dels seus temps.

Fase 4: Punt de bifurcació o moment jacobí

Aquest punt és, segurament, el que sol ser més clar durant una revolució. Un cop s’ensenyen totes les cartes i la relació de poders simbòlics ha saltat pels aires, no hi ha altra resolució que la que és mitjançant la força. A partir d’aquí, s’enceta una batalla que culmina amb un guanyador i un vençut.

“Se trata del momento en que los bloques antagónicos, los proyectos irreconciliables de sociedad que cubren territorialmente la sociedad y el Estado, deben dirimir su existencia de manera abierta, desnuda, a través de la medición de fuerzas, la confrontación (el último recurso que resuelve las luchas cuando no hay ya posibilidades de otra salida). “

La Guerra Civil espanyola és un clar exemple de moment jacobí. Pel que fa al cas independentista, la repressió judicial i policial contra polítics independentistes i membres dels CDR a partir del 16 d’octubre de 2017 és un altre exemple d’aquesta quarta fase, on la part reaccionària s’imposa implacablement a la revolucionària.

Fase 5: Tensions creatives

Quan el bloc revolucionari guanya, no significa que s’hagi fet efectiva la revolució del tot. Existeixen matisos i contradiccions dins del mateix bloc i reclamen una solució. Aquestes tensions pretenen resoldre’s amb mètodes més democràtics.

“Esta victoria cierra la cuarta fase o etapa de la época revolucionaria y da inicio a la quinta que se caracterizará ya no por la presencia de contradicciones entre bloques de poder antagónicos, entre proyectos de sociedad irreconciliables como sucedía hasta aquí, sino que estará marcada por la presencia de contradicciones al interior del bloque nacional-popular, es decir, por tensiones entre los propios sectores que protagonizan el Proceso de Cambio, que se darán en torno a cómo llevarlo adelante. Se trata por tanto de contradicciones no simplemente secundarias sino creativas porque tienen la potencialidad de ayudar a motorizar el curso de la propia revolución. Cuando sucede esto, estas tensiones devienen en fuerzas productivas objetivas y subjetivas de la revolución. “

Tot i perdre la guerra, les tensions entre les diferents postures dins el bàndol republicà podrien estar encaixades dins aquesta fase. Podem pensar que és així donat que una part del territori espanyol ja es trobava en ple procés de col·lectivització. Tot i això, no podem afirmar que es ressolessin de manera democràtica donats els enfrontaments violents dins files republicanes.

Per altra banda, tampoc podem tenir un exemple dins el cas català, on la repressió, almenys avui en dia, ha aconseguit apagar al moviment independentista.

Tot i això, aquesta etapa és interessant perquè resol la pregunta “i després de la revolució, què?” A més, calma les expectatives d’una revolució perfecta. Sabem que no tot podrà ser resolt des del moment de victòria, faran falta tensions creatives per seguir avançant revolucionàriament.

Dins aquesta fase, s’inclouria també, tot el procés de manteniment i expansió revolucionaria.

Acumulació de forces i derrota

Les 5 fases d’Àlvaro García Linera estan escrites sobre les experiències que el poble de Bolívia va viure i està vivint des de l’any 2000. Malauradament, al conjunt d’Europa no podem a penes imaginar arribar a la primera fase, on es qüestiona d’arrel el poder fàctic.

És per això que m’atreveixo a afegir dues subfases a aquest article

Fase 0: Acumulació de forces.Es tractaria de la fase anterior a una crisi d’estat. Les forces que es pretenen revolucionàries estudien el seu entorn, busquen aliats i obtenen petites victòries. M’interessa parlar d’aquest moment, ja que és justament el que es poden trobar la majoria de moviments del món. L’etapa d’acumulació de forces pot ser molt llarga, pot durar dècades.

El període que va des de l’aparició de la CNT fins al 36 es pot considerar una fase d’acumulació de forces. De la mateixa manera, les manifestacions independentistes dels últims anys són un altre paradigma d’aquesta etapa.

Fase 6 (o -1): Derrota i replegament. Aquesta fase seria una fase on s’hi pot acabar en qualsevol moment: les forces revolucionàries són derrotades i la repressió més cruel cau sobre el bloc sublevat. En aquests moments, hi ha poc més a fer que salvar el que es pot i, per tant, no es pot confondre amb una fase d’acumulació de forces.

El final de la guerra, l’any 1939 es podria ficar en aquesta categoria. Per altra banda, faria falta una visió històrica per veure si la derrota dins el moviment independentista és total i entrem de ple en aquesta fase (caracteritzat pel discurs antirrepressiu vers el discurs proindependència) o si bé hi ha forces per reconduir la situació.

Últims apunts

En aquest article he intentat dibuixar unes quantes línies per ajudar a dibuixar estratègies a llarg termini. Tot i això, algunes preguntes queden a l’aire:

De totes les fases, tenim elements i eines comuns que puguem caracteritzar?

Tenim mecanismes per analitzar els canvis de fase en ple procés revolucionari o només ho podem fer amb perspectiva històrica?

Espero poder aportar les meves reflexions en un proper article.

Bibliografia:

http://www.rebelion.org/docs/134332.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3

https://es.wikipedia.org/wiki/Bolivia#Gobiernos_democr%C3%A1ticos

“Democracia Estado Revolución” Garcia Linera, Álvaro (Traficantes de sueños)

 

 

Després de més de mig any sense escriure res, aprofito els últims dies de vacances per redactar alguna cosa. Aquí una petita reflexió.

Qui llegeixi aquestes línies, tindrà la seva idea del que significa una revolució. Hem nascut en una època on no son massa comunes i ens sentim enlluernats pels esdeveniments del passat o de terres llunyanes. Ens flipem amb les revoltes a Grècia i Xile i totes volem fer-nos nostra (de la nostra ideologia) el que està passant a Rojava. El 36 va ser la òstia, i ja ni us diré la Ucraïna majnovista, els soviets russos o altres aixecaments.

Creem la nostra idea de revolució basant-nos en aquests fets, esperant que la futura transformació vingui guiada per aquestes imatges mentals. Però fallem en dues coses importants.

La primera, és que el món on vivim ara és radicalment diferent al món de principis del segle XX i és impossible (i improductiu) pensar que una escalada de canvis dràstics ens portarà a reproduir les maneres de viure i treballar que van tenir els nostres avis o besàvies. Sembla com si penséssim que el fet de tornar a les maneres de viure d’aquella època (sense xarxes socials, sense superpoblació, sense teories de gènere) serà el que ens portarà a descobrir com aquella gent va engegar projectes de transformació social. Ni ens ho pensem, estem interconnectades amb aquestes formes de vida (vulguem participar-hi o no) i qualsevol utopia serà un reflex de la societat actual. Amb això no vull dir que no hi hagi coses que s’hagin de canviar, però s’ha de fer des del present i cap al futur. La revolució serà contemporània o no serà.

En segon lloc, solem mitificar les revoltes com quelcom pur, en el sentit ideològic. Quedi palès el títol d’aquesta entrada: la revolució serà [posi aquí la seva postura política] o no serà. Però, realment pensem que les nostres idees seran netament acceptades abans d’assaltar el Palau d’hivern? Pensem que, en el moment clau de fer caure el règim de torn, la majoria social que ho impulsi ho farà totalment conscient de ser socialista/anarquista/feminista/ecologista? És més, penseu que convencereu a les companyes d’altres postures polítiques abans del judici final? Així doncs, en cas d’una victòria popular, esperem que s’instauri el socialisme / comunisme llibertari / dictadura del proletariat de manera estricte?

Deixeu-me dubtar i fer l’última afirmació: la revolució serà heterogènia o no serà. Si més no, la primera (i possiblement única) revolució que visquem estarà plena d’enfrontaments (esperem que pacífics) entre diverses postures, i serà la posada en comú de la realitat i les possibilitats del moment que donarà peu a la futura societat. De res serveix capficar-se en si un sistema totalment horitzontal o amb estructures estatals serà el que la governi, ja que el que sorgirà serà un punt mig entre les diferents postures i dels diferents problemes que se’n derivin.

Ara per ara, sabem que contem amb poques mans i, personalment, masses diferències. Trobem abans el que tenim en comú i treballem plegades. Si mai volem fer una revolució ideal, hem de començar a pensar en revolucions imperfectes, lletges i plenes de matisos.

 

 

S’acosta l’1 de maig i les convocatòries de mobilitzacions comencen a brollar. M’arriben un, dos, tres correus i els poso directes a la carpeta de brossa. Ho tinc decidit, aquest any no m’hi veureu: el concertillo de Barcelona comença a fer-se pesat. El que hauria de ser el dia internacional de la lluita laboral s’ha convertit, últimament, en una batalla de gallos per veure qui en treu més seguidors a Twitter.

Per començar, tindrem a les velles glòries roqueres que totes coneixem. Els seus anys com a revolucionaris han passat a l’història i ara només toquen a grans escenaris patrocinats. Els sindicats grocs, aquells que ja fa anys que rarament es mouen i que pacten més amb la patronal que amb les seves pròpies afiliades, faran la passejada de rigor, i cridaran les quatre reivindicacions de cartró-pedra que poca gent es creu.

En segon lloc, pujaran a l’escenari les joves promeses de l’escena barcelonina. Saben que desenes de fans estan veient la seva actuació, pel que no dubtaran en treure pit i mostrar-se com a els únics salvadors de la música rebel, si fa falta, tocant alguna cover. Els actors polític-sindicals combatius (esquerra independentista, anarcosindicalisme, IAC…) s’intentaran reunir unes 4-5 vegades abans d’afirmar, un any més, que no hi ha consens ni en el recorregut de la manifestació de la tarda i que cadascú anirà pel seu compte. Encara hi haurà qui glorificarà «aquells anys amb una manifestació anticapitalista de més de 20.000 persones» enmig d’un enèrgic i totalment necessari debat sobre estelades si/no, mitjans de comunicació si/no i l’ordre dels diferents blocs. Un èxit, si a cada bolo hi ha més de 1000 assistents.

Finalment, a l’escenari extern al festival, trobarem a la veritable alternativa al rock. Amb un vell generador i uns tambors de bateria fets pols, els diversos grupúscles anarquistes i insurreccionalistes llançaran l’enèsima crida al disturbi a la mani que els hi quedi més propera (ideològicament) per tal de fer-nos recordar que els morts ara farà, més o menys, un porró d’anys (no em feu dir quants!) durant l’1 de maig eren molt i molt anarquistes. Tots aquests col·lectius (que pràcticament no tracten cap conflicte laboral durant l’any) esperen que aquest 1 de maig, per fi, es canti al seu ritme.

El dia que suposa ser per a les treballadores, acaba esdevenint un concurs de bandes, quan no una jam session improvisada. A la ciutat comtal es mouen moltes coses, però els rifi-rafes entre militàncies també son molt grans. Es tracta d’un problema greu si pensem que sols la nostra aposta política té la clau per escapar del capitalisme. Se’ns emplena la boca quan diem que la revolució la farà el poble organitzat quan som incapaces d’ajuntar-nos amb les nostres companyes més properes (ideològicament) per caminar durant una estoneta i fer quatre crits. Sarcàsticament, sembla com si nosaltres no forméssim part d’aquest poble que s’ha d’organitzar: clar que no, si pensem que només som músics sobre un escenari!

Crec que s’han d’intentar donar passes perquè l’1 de maig pugui tornar a esdevenir un important dia per mostrar una classe treballadora unida: no per generar cap mani-ritual sense sentit, sinó com a punt de partida per treballar colze a colze, dia rere dia, de manera coordinada. Hi ha debats que es poden donar, però de cara a incloure propostes i no a l’inrevés. Ho he dit de broma, però ojalà poguéssim tornar a veure aquelles manifestacions anticapitalistes unitàries que s’atrevien a pujar a Pedralbes a mostrar la cara rabiosa de l’explotació laboral. Ojalà l’1 de maig pogués ser un Woodstock.

Aquest any però, ja em perdonareu, però prefereixo descansar i cuidar-me (i ara que ho dic, on hem deixat a les feministes?). Amb els diners que no gasti en pancartes i petards, em compraré una entrada pel Viña Rock que, com a Barcelona durant l’1 de Maig, sempre toquen els mateixos grups.

M’agradaria obrir un debat sobre els projectes anti-carceraris. Fa poc es van celebrar les XX Marxes contra les presons a Barcelona i, parlant amb algunes de les seves organitzadores (en altres anys, jo també havia participat), sembla que tampoc existeix un consens sobre com afrontar un món sense presons. Vaja, em dona la sensació que es sol tractar aquest tema només cap la crítica contra el sistema penitenciari sense buscar cap alternativa.

No em malinterpreteu, entenc perfectament que les presons estan plenes de misèria i d’injustícia i que, en un nou ordre social, molta de la població reclusa es veuria beneficiada pel simple fet que no existissin aquests centres.

Ara, això no treu que en el món segueixin havent milers de conflictes que ningú és capaç de resoldre. Després de tirar avall els murs, pensem que els assassinats i violacions simplement deixaran de passar, per art de màgia?

Faré una sèrie de propostes que puguin dibuixar una possible manera d’avançar cap a l’abolició de les presons.

1. Abolició de la propietat privada

Segurament el tema més fàcil a proposar i, a la vegada, el més difícil a portar a terme. Tenint en compte que el 80% de la població reclusa ho està per delictes relacionats amb la propietat privada (bàsicament robatoris i tràfic de drogues), veig bastant clar que la pobresa fa guanyar punts per entrar a presó. Per tant, si acabéssim amb la pobresa, no hi hauria cap tipus de necessitat de robar, pel que eliminaríem una gran causa. Malauradament, no crec que la pobresa es pugui acabar així com així, ja que, en un sistema capitalista, sempre hi haurà qui intentarà treure’n profit de la feina d’altres. Això ens porta de nou a la divisió entre pobres i rics, pel que la única solució per eliminar la pobresa que veig és l’eliminació de la propietat privada, substituint-la per la propietat col·lectiva, compartida o d’ús.

Tot i això, no tota la gent que es troba a presó ho fa per motius relacionats amb els robatoris (assassinats, violacions, incendis…). És més, potser estem equivocats i seguim patint robatoris personals i l’abolició de la propietat privada no ha resolt tots els conflictes materials.

Existeixen dues maneres de poder encarar aquests casos.

2.1. Treball comunitari.

Aquí es planteja que la delinqüent realitzi un treball directament relacionat amb la comunitat afectada per les seves accions. D’aquesta manera, la reinserció té un efecte immediat (la delinqüent no se l’allunya de la societat en cap moment), sent a la vegada una manera de reparar el dany cap a la comunitat afectada.

2.2. Resolució col·lectiva.

La proposta anterior pot tenir els seus problemes, doncs, no deixa de ser el treball comunitari un tipus de càstig? I si la persona considerada delinqüent, no s’ho considera? I si, després d’aquest treball, cap de les dues parts és capaç de fer les paus?

Quan algú fa una cosa dolenta, solem buscar les causes en l’individu (qui és, d’on és, què feia abans, etc.) però poques vegades es busquen les causes en l’entorn en el que es troba (amb qui viu, quina educació ha rebut, quin és el seu nivell econòmic, etc.). Vaja, que solem culpar a la persona de manera individual sense veure què va ser què el va portar fins el moment actual. Es tractaria d’entendre que el delicte d’un pot venir donat per mancances de la seva comunitat i que es pugui solucionar de manera col·lectiva. D’aquesta manera, la comunitat té nous mecanismes per evitar casos semblants.

D’altra banda, Ignacio González Sánchez al seu article Abolicionismo, cárceles e inseguridad ciudadana proposa l’ús d’àrbitres neutrals per tal de poder dialogar amb les dues parts. El delinqüent podria entendre com ha afectat el seu comportament cap a la part perjudicada, mentre que aquesta podria apropar-se a les raons per les quals es va cometre el delicte.

3. Assistència psicològica

Després de tots aquests casos, encara algú ens podria plantejar el cas de psicòpates, persones incapaces d’empatitzar amb altra gent, que seguiran cometent delictes. Com resolem els conflictes amb aquestes persones? Bé, no sóc un gran expert en aquests temes però entenc que els problemes mentals son tan tractables com ho son els problemes físics. Llavors, perquè pensar que la presó pot ajudar a aquestes persones i, en canvi, l’assistència psicològica no podria?

Tot això que he exposat son petites idees per desenvolupar i poder aplicar al dia a dia. Espero que es vegin com un punt de partida i no com un tot, segurament hi ha molts forats que es poden arreglar. D’altra banda, cap d’aquests mecanismes és aplicable dins els valors capitalistes amb els que ens han educat (individualisme, competència, masclisme) i que cal educar en valors basats en el bé comunitari, la col·lectivitat i el feminisme.

Per últim, ressaltar que faig aquests plantejaments pensant que s’han de treballar de manera progressiva, no perquè l’administració de l’estat espanyol (o el català, ja ho veurem) la prengui com a seva a partir de reformes, però creieu que fa falta esperar a El Gran Dia De La Revolució per portar a terme tots els canvis que volem?

El primer cop que vaig decidir anar a una manifestació davant La Model no tenia molt clar perquè hi anava. Estava estudiant a Barcelona i tenia a penes 18 o 19 anys. Tenia ganes de qüestionar-m’ho tot i viure la rebel experience que tant havia vist, uns anys enrere, en videoclips de KOP o Gatillazo.

Si, tenia ganes de marxa però, si algun borrego m’hagués preguntat perquè estava allà, m’hagués quedat en blanc. Realment no sabia ni què significaven els crits que es llançaven, però els repetia com un bon antisistema. La poli apunta, la premsa dispara i arribar a casa a veure si havíem sortit a la tele i què deien: que burros!

Sens dubte el que em va deixar més encuriosit d’aquella juvenil etapa va ser el lema de Los ricos nunca entran, los pobres nunca salen. Jo el cridava, era fàcil de recordar però m’entrava per una orella i em sortia per la boca, sense passar pel cap. Ha sigut el temps i algunes dades el que m’han donat raó per tornar-ho a cridar, ara si, amb una mica més de coherència.

Perquè els rics mai entren?

En aquells anys pre-15M començaven a sortir casos de corrupció i, pel que feia la pinta, els casos s’investigarien i, encara que algun dels grans magnats se’n salvés, n’acabarien caient uns quants. Més o menys com a les pel·lícules de gàngsters. Fins que, anys després no van començar a sortir les primeres ridícules sentències, no vaig tenir clar que, no és que tinguéssim alguns mafiosos governant el país, si no que es tractava de tota una casta, una gran família Corleone que feia anar la justícia com li semblava. A tot a això se li ha de sumar que els millors advocats del país només poden ser contractats si tens una gran suma de diners! Quina millor manera de fer diners en un país corrupte que sent-ne un?

Perquè els pobres mai surten?

Això ja no ho tenia tant clar perquè, per molt podrit que estigués el sistema, tothom tenia l’oportunitat, un cop hagués sortit del talego de tornar a treballar i refer la seva vida. Si home, com a les pelis de lladres bons!

Aquí vaig començar a adonar-me’n del mal que havien fet al cap les pel·lícules i sèries de presons, polis, crim i màfies i tota la càrrega ideològica que portaven a sobre.

Per moltes historietes que ens enganxessin a la cara, la realitat que aconseguia recopilar entre Internet i xerrades era molt diferent. Resulta que el 99% de la gent que està a presó és de classe mitja o baixa (vaja, no rica) i que quasi un 80% hi estan per temes relacionats amb els diners (bàsicament, robatoris). Vaja, i jo que fins el moment m’havia cregut que les presons estaven plenes de psicòpates assassins i violadors terribles!

Si ens hi parem a pensar, els pobres realment, tenen poques possibilitats de sortir de la presó. És més, en tenen un bon grapat d’entrar-hi! Quan un no troba feina i té gana, no li queda més remei que passar-se a la delinqüència. Això, quan no ens sentim atrets pel glamur del crim organitzat: qui no vol arribar al nivell de vida de Camps, Millet i altres imputats quan veiem que, al final, es surten amb la seva?

Ja sabem, doncs, com acaba la historia. Cop a la porta, manilles i cap a la garjola, hauries d’haver contractat uns segurates. Òbviament, ni un duro per pagar un advocat. Un bon grapat d’anys allà tancat i quan surtis…què? És que quan un surt de la presó és més ric que quan va entrar? Clar que no! Segueix amb el mateix que tenia quan era lliure. A això, li podem sumar el plus d’haver estat tancat durant anys, alguna cosa que ningú desitjaria i que, vulguis o no, et trastoca. Per tant, un surt de la presó pitjor del que va entrar. Què esperem d’algú en aquestes condicions? Seguir delinquint, seguir entrant a presó… no es tracta d’una historia que m’hagi inventat, més de la meitat presos de l’estat espanyol reincideixen.

Sembla que al final, aquell càntic que fa uns anys el repetia sense pensar, finalment cobrava sentit i ara entenc cada cop més perquè segueix havent-hi gent que protestarà davant La Model fins el dia que la desmantellin del tot. Els rics no entren a la presó perquè poden permetre’s pagar els mètodes per no entrar-hi, mentre que la resta ens amenacen que no sortirem mai d’allà si no seguim al peu de la lletra les lleis que ni ells mateixos compleixen.

Espero haver fet la meva aportació a destrossar els mites pel·liculars amb els que basem la nostra realitat i que, en les pròximes manis, hi hagi joves de 19 anys que entenguin millor perquè cridem el que cridem.

Ens resulta molt difícil, pràcticament impossible, pensar en la nostra societat sense la presó. Tampoc és que parlem massa d’aquest tema, ¿perquè fer-ho si ningú creu que hi entrarà mai? No obstant, intenteu preguntar a qualsevol persona del carrer si veuria bé que s’enderroquessin els murs de les penitencieries i es deixessin anar als presos. La resposta seria sempre la mateixa: ¿és que esteu bojos? ¡Seria el caos!

¿Com no tenir por dels individus que es troben allà dins? Sèries i pel·lícules com Prison Break o Celda 211 ens mostren que els presos són lladres sense escrúpols, assassins o violadors que faran el que sigui per saciar els seus malèvols instints.

Des de petits hem après, a les bones o a les dolentes, que qui fa la paga i que tota malifeta mereix un càstig. És un mantra que es repeteix a casa des de que érem petits i trencàvem el gerro de l’àvia, quan al col·legi no portàvem els deures fets i a l’institut quan decidíem fer campana. Seguim creixent i, quan som adults, aquesta pauta segueix dins la nostra manera de fer, sense capacitat d’imaginar una altra manera de mantenir l’ordre i el bon comportament dels membres de la nostra societat. És més, solem repetir tan aquesta frase que solem pensar que qui rep una condemna li passa perquè alguna cosa haurà fet. Passem aquesta visió de pares a fills, d’àvies a netes i tot queda amagat dins grans dites: ha sigut així tota la vida, no hi ha cap altra solució.

Parem un moment.

Ara que tenim mig minut, aprofitem aquest silenci per preguntar-nos: realment ens serveix d’alguna cosa castigar a qui no es porta bé? És que realment aprenem els bons valors estant-nos hores de cara a la paret o entre reixes? És que té cap sentit mantenir aquesta cultura del càstig?

Si mirem enrere, veurem com l’actual model penitenciari porta vigent des de fa uns 300 anys i, tot i així, ens n’adonem que la seva funció principal, és a dir, acabar amb el crim, no s’ha complert. No només això sinó que, si ens llegim les lleis espanyoles, veurem que cada cop hi ha més raons per ser condemnats a multes o anys de presó.

Serem contundents: les presons estan sent totalment inútils en la seva feina per eliminar les males conductes de la nostra societat!

Llavors, ¿perquè han existit aquests centres durant tant de temps? ¿Perquè es segueix engarjolant a qui no compleix amb les lleis? Si la presó no serveix, ¿no seria convenient trobar el veritable problema que porta a la gent a robar, assassinar i violar? ¿No ens convindria pensar en noves formes d’educar a qui ha quedat al marge de la societat? ¿Perquè els polítics no treballen cap a aquesta direcció?

No son preguntes que puguem respondre en poques línies, potser mai es podrà acabar de resoldre aquest problema, però veiem indispensable començar a tirar a terra alguns prejudicis que tenim encimentats al nostre cap i caminar cap al dia en que puguem tirar a terra veritables murs.

Sóc de les que creu que l’anarquisme i/o les idees i pràctiques llibertàries han d’estar a l’abast de tothom. No entraré de ple a justificar això, crec que un projecte basat en el suport mutu i la solidaritat, ha de tenir com a actors a la societat en conjunt i no als autoproclamats anarquistes en solitari.

Quan dic que l’anarquisme ha d’estar a l’abast de totes, ho dic perquè veig que existeix un abisme important entre el que avui podem considerar com a anarquisme i la societat que es pretén canviar. Aquesta desconnexió ha vingut donada per la hiper-politització de la militància, convertint-la en guetos pràcticament hegemònics amb la cultura punk, el feminisme queer i el moviment okupa. No vull atacar aquestes respectables pràctiques, em semblen indispensables però, si que m’agradaria dir que l’estètica i l’argot dels guettos han traçat un cercle de seguretat entre la comoditat de qui està dins i la de qui està fora.

Aquest cercle pot inflar-se més o menys, però l’ordre de magnitud dels col·lectius que operen dins el moviment llibertari sempre sembla ser el mateix. És estrany trobar-nos amb organitzacions de més de 15 persones i que durin més de 3 anys. Com a militant actual d’un d’aquests col·lectius, he vist com més de 3 coordinadores a nivell de la ciutat de Barcelona s’han intentat crear en el període de dos anys.

Vist això, podríem culpar als tres o quatre elements dels que sempre tirem: el capitalisme, l’Estat, el patriarcat i els mitjans de comunicació. Malauradament, queixar-se perquè sí no fa que canvii una situació, així que no ens queda més remei que replantejar-nos el nostre present.

Personalment crec que hi ha dos elements principals per combatre aquesta falta de perspectiva. El primer de tots és el de crear estructures duradores. Ens agrada dir que els col·lectius han de complir una funció i que no son un fi en sí mateixes. Si bé estem d’acord que no volem convertir-nos en militants d’un partit (el qual s’auto-perpetua), hem de tenir en compte que l’actual curta duració dels projectes tampoc ens ha ajudat anar cap a enlloc. Les autoritats invisibles dins les assemblees, la hiper-flexibilització dels marges d’actuació (mai sabem els límits del nostre col·lectiu, mil fronts oberts sense perspectives de perdurar) i la falta de compromís individual fan que molta gent abandoni la militància per frustració i, que quan es crea un nou projecte, es faci des de 0, havent de tirar endavant innumerables hores de debat sobre els objectius, les finalitats i les estratègies del nou grup. L’auto-perpetuació d’un col·lectiu com a si no té sentit però hem d’aprendre a reciclar i re-utilitzar els continguts i finalitats d’experiments fallits, doncs el nostre projecte comú, el que compartim per caminar cap a l’anarquia (o l’autonomia o el comunisme), n’és un de llarga durada.

Per sort, crec que avui en dia hi ha dues organitzacions que poden ser capaces de tirar endavant aquesta marató política: la Federació Anarquista de Catalunya i Embat. Si bé en cada una pot haver-hi diferències i inclús grans errors, hauríem de saber entendre la seva proposta com un procés de participació activa i menys com un producte que cobreixi totes les nostres necessitats/aspiracions com a militants o individualitats.

Si bé aquestes estructures crec que son necessàries, crec que hi ha un altre factor poc tractat dins el moviment que causa que els col·lectius i organitzacions es retroalimentin sempre amb les mateixes persones i no creixin ni en nombre ni en qualitat. Aquest factor és la segona causa del inner-circle (cercle intern) que ens separa de la societat i els possibles aliats que poguéssim tenir: l’estètica identitària.

Realment crec que és un problema greu tirar endavant projectes destinats exclusivament a la auto-afirmació de que, evidentment, som MOLT anarquistes. Amb això em refereixo als següents casos: debats sobre la incoherència personal, lluites com la carcerària o la d’alliberament animal, discursos maximalistes / incendiaris / nostàlgics, argot complexe i acadèmic, estètica insurreccionalista / okupa, dogmes ideològics…

Tots aquests exemples ens reafirmen com a individualitats, però ens allunyen de la realitat de la societat fora dels nostres espais. El 15M va fer revifar les assemblees i la implicació política. Les pràctiques de la gent participant-hi eren radicalment anarquistes però, poques es van sentir identificades amb aquest mot i crec que s’ha perdut gent molt vàlida pel sol fet de formar més part d’una tribu urbana que d’un moviment polític seriós. És rellevant veure com moltes se’n penedeixen ara de la vanitat amb la que veien aquelles joves sentades a Plaça Catalunya, definint les seves primeres lluites, quan han acabat a Barcelona En Comú o a la CUP. Hauríem de reflexionar de qui és culpa realment que les indignades hagin decidit assaltar les institucions abans que mantenir-se al carrer.

De pas, també afegir la falta d’empatia que tenim per altres militàncies que no son estrictament la nostra. Parlo de l’esquerra independentista o l’esquerra anticapitalista en general o el poc que queda del 15M. Un cop més, es tracten de projectes en el que podem no estar-hi d’acord en molts casos, però criticant-los només perdem possibles aliats (i demostrem la nostra inamobible postura), un important intercanvi de militància i la capacitat per poder influir sobre el seu tarannà ja que, en molts de casos, aquests projectes tenen, dins les seves bases, un funcionament horitzontal i assembleari.

Llavors, crec que és imprescindible saber treure’ns de sobre aquest pes mort de la identitat anarquista de manera estètica i començar a entendre’l com

1. un procés que s’ha de saber reencarnar cada X temps i
2. un procés que treballi des dels valors i no des de l’estètica.

Amb això em refereixo a abandonar l’estètica black-block i la vella nostàlgia cenetista de la que estem acostumats a la nostra propaganda. Amb això em refereixo a saber treure el cap a les assemblees dels nostres barris o llocs de treball o facultats, ens sorprendríem que les seves dinàmiques no son tan diferents a les nostres. Em refereixo a trobar noves formes de comunicar-nos, reinventant els conceptes que repetim ad infinitum, i elaborar-los des d’una òptica més popular i quotidiana. Amb això també em refereixo a saber esquinçar tota la simbologia que pugui recordar-nos al nostre passat més gloriós però ja desaparegut (1917, 1936), així com aquell passat més recent però certament insuls (anys 80, 90 i 2000). Inclús, si res d’això funciona, una bona pràctica seria treure’ns aquesta immerescuda medalla, la de llibertari o la d’anarquista, que molts ens agrada portar penjada, però que ens separa dels projectes realment importants.

Sé que alguns veuran aquesta proposta amb molt mals ulls i es preguntaran: molt bé tot això però, a quin preu hem de fer aquest pas enrere? A mi m’agradaria contestar-los amb la mateixa pregunta: a quin preu hem de mantenir-nos tal com estem ara?