Després de més de mig any sense escriure res, aprofito els últims dies de vacances per redactar alguna cosa. Aquí una petita reflexió.
Qui llegeixi aquestes línies, tindrà la seva idea del que significa una revolució. Hem nascut en una època on no son massa comunes i ens sentim enlluernats pels esdeveniments del passat o de terres llunyanes. Ens flipem amb les revoltes a Grècia i Xile i totes volem fer-nos nostra (de la nostra ideologia) el que està passant a Rojava. El 36 va ser la òstia, i ja ni us diré la Ucraïna majnovista, els soviets russos o altres aixecaments.
Creem la nostra idea de revolució basant-nos en aquests fets, esperant que la futura transformació vingui guiada per aquestes imatges mentals. Però fallem en dues coses importants.
La primera, és que el món on vivim ara és radicalment diferent al món de principis del segle XX i és impossible (i improductiu) pensar que una escalada de canvis dràstics ens portarà a reproduir les maneres de viure i treballar que van tenir els nostres avis o besàvies. Sembla com si penséssim que el fet de tornar a les maneres de viure d’aquella època (sense xarxes socials, sense superpoblació, sense teories de gènere) serà el que ens portarà a descobrir com aquella gent va engegar projectes de transformació social. Ni ens ho pensem, estem interconnectades amb aquestes formes de vida (vulguem participar-hi o no) i qualsevol utopia serà un reflex de la societat actual. Amb això no vull dir que no hi hagi coses que s’hagin de canviar, però s’ha de fer des del present i cap al futur. La revolució serà contemporània o no serà.
En segon lloc, solem mitificar les revoltes com quelcom pur, en el sentit ideològic. Quedi palès el títol d’aquesta entrada: la revolució serà [posi aquí la seva postura política] o no serà. Però, realment pensem que les nostres idees seran netament acceptades abans d’assaltar el Palau d’hivern? Pensem que, en el moment clau de fer caure el règim de torn, la majoria social que ho impulsi ho farà totalment conscient de ser socialista/anarquista/feminista/ecologista? És més, penseu que convencereu a les companyes d’altres postures polítiques abans del judici final? Així doncs, en cas d’una victòria popular, esperem que s’instauri el socialisme / comunisme llibertari / dictadura del proletariat de manera estricte?
Deixeu-me dubtar i fer l’última afirmació: la revolució serà heterogènia o no serà. Si més no, la primera (i possiblement única) revolució que visquem estarà plena d’enfrontaments (esperem que pacífics) entre diverses postures, i serà la posada en comú de la realitat i les possibilitats del moment que donarà peu a la futura societat. De res serveix capficar-se en si un sistema totalment horitzontal o amb estructures estatals serà el que la governi, ja que el que sorgirà serà un punt mig entre les diferents postures i dels diferents problemes que se’n derivin.
Ara per ara, sabem que contem amb poques mans i, personalment, masses diferències. Trobem abans el que tenim en comú i treballem plegades. Si mai volem fer una revolució ideal, hem de començar a pensar en revolucions imperfectes, lletges i plenes de matisos.